"Com tants d’altres persones de la meua generació (val a dir: la generació que patírem els darrers anys del franquisme en plena joventut), el meu primer contacte amb la poesia de Vicent Andrés Estellés va ser a través del seu Llibre de meravelles, la primera edició del qual –recordem-ho– data del 1971. Un petit llibre publicat per la benemèrita editorial Estel i que ens descobria un poeta que ens parlava als joves d’aleshores de coses tam importants com el compromís cívic i posava mots a la tremenda opressió (a nivell social, polític i personal) patida durant la llarga nit del franquisme. Després, òbviament, vaig continuar llegint el poeta de Burjassot i descobrint una poesia fascinant, molt més enllà d’eixos tòpics sobre el seu realisme o el seu erotisme amb què sovint s’han entretingut alguns crítics de la seua obra. Vaig continuar llegint-lo, ja dic, i fruint de la força poètica i de la vitalitat dramàtica no sols del seu teatre (quan el muntaran els teatres públics valencians?) sinó també, per exemple, de les seues èglogues… Tanmateix, ho reconec, sempre em quedarà el pòsit dels records i les sensacions que em va despertar aquella lectura primerenca.
Han passat els anys, i Vicent Andrés Estellés ja és un clàssic estudiat pels nostres escolars mentre que per a alguns sectors de la nostra dreta ultramuntana (quin pleonasme, senyor) continua sent un roig (i un catalanista) perillós malgrat que du ja vint anys mort i soterrat… Si això darrer, en realitat, no fa més que afegir-hi una mica de pebre a la seua figura, el primer aspecte (el temps transcorregut des de la seua mort) té el perill de situar-lo en un passat més o menys remot, o en el boirós terreny de la intemporalitat on es mouen –per als joves– pràcticament tots els clàssics. I no, Andrés Estellés, d’intemporal en té molt poc; no res per a ser exactes.
Per això mateix, no pot estranyar-nos que l’espectacle s’inicie amb una resurrecció del nostre poeta. En efecte, un text, senzill i efectiu (ben encarnat per Pau Gregori) ens presenta com Estellés va retrocedint en el temps, des de la commemoració actual del vinté aniversari de la seua mort fins al seu present, el de la seua mort, i més enllà perquè en aquest viatge cap a les seues arrels, que són també en gran part les arrels del nostre present com a poble (o, si això sona massa pretenciós, com a comunitat cultural), els seus records remunten no sols els difícil anys de la Transició, quan va haver de triar entre la seua coherència personal i intel·lectual i la seguretat del seu treball a Las Provincias, sinó a la més dura postguerra i, fins i tot, a la guerra mateixa, car no oblidem que Vicent Andrés havia nascut el 1924 i tenia, com sol dirs-se, ús de raó quan el franquisme va imposar la seua barbàrie entre nosaltres.
Comptat i debatut: que dramaturgs i director tenen ben clar quin és l’Estellés que els interessa en especial; si fa no fa el que vam descobrir milers de valencians arran del Llibre de meravelles… I dic això perquè una de les primeres coses que captiva de la present proposta és la seua claretat didàctica (potser en això tinga alguna cosa a veure la formació com a historiador de Javier Sahuquillo; no conec la de Gonzalo Azcona, ho sent). Claretat que es transformarà en un seguit d’imatges potents que carreguen de força teatral uns poemes ja per se ben farcits de força dramàtica.
Això de les imatges, per cert, no és cap sorpresa perquè un dels mèrits del director és la seua capacitat per a fer teatre amb poesia, com vam poder veure recentment a Russafa escènica, on presentà una dramatúrgia a partir de poemes de Hojas de hierba de Walt Whitman. En el cas que m’ocupa, però, té el mèrit afegit de no limitar-se a les evidents referències plàstiques que es contenen en la pràctica totalitat de la poesia d’Estellés, ben concreta i material per altra banda, així com també el de fugir de les lectures consagrades per intèrprets de la vàlua d’Ovidi Montllor. Pense, com és obvi, en la interpretació que fa el cantautor alcoià d’Els amants, poema que forma part del tantes voltes esmentat Llibre de meravelles. Ara, en efecte, aquest poema se’ns ofereix des d’una òptica, si se’m permet, molt més objectivada: els seus protagonistes, llavors, no són pas uns amants intemporals sinó que veiem en l’espectacle com es troben captius del fosc context de tristesa, amargor i repressió… exactament com els percebem quan llegim el poema en el context del propi llibre, com –per altra banda– pense que s’han de llegir la gran majoria dels poemaris: com una unitat i no com una antologia de peces soltes. El resultat, ja ho avance, és al meu parer ací plenament satisfactori.
Arribats en aquest punt, podríem adduir com a exemples tot un seguit de posades en escena vibrants i brillants de diversos poemes d’Estelles que conformen l’espectacle; i és que els temes dominants en aquesta proposta: mort i postguerra, (temes inseparables sense dubte) se’n presten. Poemes, per a entendre’ns, com Em posareu entre les mans la creu, del llibre El gran foc dels garbons, el darrer vers del qual (“Poseu-me les ulleres”) va ser el títol, fa quatre anys, d’un altre gran espectacle estellesià… O poemes com Jo tinc una mort petita, cançó de bressol que podeu trobar a Recomane tenebres, i que és per a mi una de les millors expressions poètiques de la presència constant de la nostra pròpia mort al bell mig de la nostra vida. Un poema que, n’estic segur, li hagués agradat a Tadeusz Kantor d’haver-lo conegut.
Exemples reeixits, ja dic, de com es poden convertir en imatges plenes de força els poemes… però que queden en segon terme davant l’impressionant posada en escena del poema La mort invicta (de nou, el Llibre de meravelles), on el vers inicial “trontollaven els trens, els miserables trens” dóna peu a una proposta plàstica d’extraordinària força emotiva, on les cadires de fusta plegables, que són la base de l’escenografia i alhora són l’atrezzo, convenientment manipulades pels intèrprets converteixen en ritme sonor la fúnebre aliteració present al vers. Un moment emocionant que ens remet a una estampa quotiadana durant la Guerra Civil: els trens plens de ferits i morts que tornaven del front; una estampa de dolor i de solidaritat (molt més enllà de la compassió); un episodi més d’una guerra viscuda ben directament a Burjassot, com ha estat estudiat per Luis Mauel Expósito al seu llibre La conexión Burjassot. Ayuda Suiza durante la Guerra Civil, 1937-1939.
No són les úniques imatges impactants, ja ho sé. Perquè segons avancen els minuts, la Guerra Civil es farà cada volta més present. Sembla, doncs, que la intenció dels dramaturgs siga la de posar al descobert les arrels autèntiques i fondes del dolor i la tristesa que traspuen els versos de Vicent Andrés Estellés quan ens parlen dels quaranta anys d’ominosa dictadura franquista. Serà hora llavors, i potser per això mateix, de traure a la llum l’entusiasme i la il·lusió que va aixecar la República, deessa mare de la nostra democràcia i per això mateix tan venerada pels demòcrates com menyspreada pels autoritaris d’ara i adés (santa per als primers, prostituta per als segons). És impossible no pensar-hi en els mots amerats de dolor i ràbia que Andrés Estellés va dedicar a l’assassinat del doctor Peset (Ofici permanent a la memòria de Joan B. Pesset) alhora que veiem en la proposta de Perros daneses com cauen afusellats els defensors de la República, molt possiblement davant el paredó del cementiri de Paterna.
I una altra imatge de la proposta que queda en el record: els sacs esventrats que vessen el seu contingut sobre els intèprets, pluja de calç o de farina, fosses comunes en les cunetes o molt més humils sacs de farina (no sé si d’estraperlo) com els que Vicent Andrés Estellés veia al forn familiar durant els seus anys d’infantesa… Tant se’n dóna: la imatge dels actors recoberts de blanc confereix a la darrera escena un cert to espectral. En qualsevol cas, una bona cloenda de l’espectacle, carregada de força.
Muntatge d’imatges potents, sens dubte, i amb una sobrietat escenogràfica patent que es basa en un joc acurat de cadires plegables que articulen diferents espais i que com a principal mèrit tenen el de permetre la circulació dels intèrprets per un espai escènic (el del Centre Cultural Tívoli) que a causa de les seues dimensions no permet massa intimismes. No manquen moments humorístics (no gaires, la veritat) com la peculiar hissada d’una senyera en el moment en què s’escenifica la figura i el paper del nostre poeta durant els convulsos anys de la Transició. Moments en què, al so de la Moxeiranga s’alcen castells més aviats modests, tant pel nombre d’actors com per les limitacions i el pragmatisme d’una realitat que acabaria per imposar-se als somnis utòpics que durant aquells temps van nodrir les esperances de milers de valencianes i valencians. I ja que parlem de música, per cert, no podem oblidar tampoc que encara que l’obra és molt primmirada a l’hora d’introduir petits recolzaments musicals, recorre a ells de temps en temps. L’extrema sobrietat d’aquest aspecte del muntatge em sembla, per altra banda, un més dels seus encerts ja que contribueix a allunyar-lo d’altres muntatges sobre el nostre poeta amb una forta abse musical.
Intèrprets o actors… L’obra evita amb tota cura que els espectadors els identifiquem amb personatges definits. Ja m’he referit a un Estellés que, tot just al començament de l’espectacle, se’ns adreça en primera persona. Serà un moment excepcional, tanmateix, perquè des d’aquest moment ençà el poeta ens parlarà a través dels seus poemes, encarnats en l’ajustat i precís treball dels tres actors i les dos actrius, tant a nivell vocal com, molt en especial, físic.
Molt més que un homenatge, sens dubte. En qualsevol cas, una proposta que demana poc menys que a crits poder ser representada més voltes. En espais més recollits, per exemple, podria generar unes lectures més intimistes i encara més emotives que les que es generen en grans espais com el Tívoli de Burjassot. No sé, la veritat, si això serà possible o haurem assistit a una representació única. Confie que no siga això darrer perquè seria una llàstima que tots els esforços esmerçats per la companyia es puguen perdre… Ni el muntatge, ni els bon treballs dels intèrprets, ni l’Ajuntament de Burjassot ni molt menys el poeta, s’ho mereixen"
