BREVES DE TEATRO

BREVES DE TEATRO IV en la Sala Ultramar

Opiniones del rey Knut III Hardeknud sobre el arte aurático

Los próximos días 11, 12, 13, 14 y 15 de Junio Perros Daneses presentará en la Sala Ultramar el IV Ciclo de Breves de Teatro, que bajo el título Opiniones del rey Knut III Hardeknud sobre el arte aurático, estará compuesto por las siguientes piezas: 

LA MODELO

Texto y Dirección: Laura Sanchis. 

Interpretación: Jéssica Martínez.

Sinopsis: Una modelo. Un concurso de pintura al natural. Calamocha y sin calefacción. ¿Quién será el vencedor? Nadie lo sabe. ¿Por qué no funciona la caldera? Nadie lo sabe. ¿Dónde está el catering? Nadie responde. Sólo las palomas arrullarán de vez en cuando. 

NATIONAL MODERN GALLERY

Texto y Dirección: Javier Sahuquillo.

Interpretación: Laura Sanchis, Guillermo Zavala.

Sinopsis: Una consellera de cultura. Un policía nacional. Una exposición de arte contemporáneo. Nunca la Generalitat acercó tanto la mano al fuego. 

VERANEANTES

Texto: Perros Daneses.

Dirección: Javier Sahuquillo.

Interpretación: Laura Sanchis, Guille Zavala.

Sinopsis: Hay gente que tiene mala suerte en la vida. Mala suerte de caer en la toalla equivocada. Esas toallas equivocadas suelen pertenecer a gente indeseable. La gente indeseable suele apropiarse de nuestros corazones / ¡Cállate puta!

UN ENTRE TANTS en la Sala Russafa

Els pròxims dies 1, 2 i 3 de Maig, la última producció de Perros Daneses, UN ENTRE TANTS. HOMENATGE A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS estarà a la Sala Russafa (València). 

Dijous, divendres i dissabte a les 20'30h.

Informació i venda d'entrades: ACÍ

HOY ME VOY CON BLABLACAR

PERROS DANESES SE LANZA AL ROADTRIP

Una nueva pieza de teatro breve, se sube a los escenarios en el mes de abril esta vez en Miniteatro al Rialto.  Todos los fines de semana, sábados de 19:00 a 22:00h. y domingos de 18:00 a 21:00h. Perros Daneses se sube al coche más loco del mundo. Una comedia disparatada, un viaje desatado en las bodegas del rialto.

Tres personajes emprenden el viaje más importante de sus vidas y para ello se van con blablacar, pero ¿quién es realmente blablacar? A partir de aquí, solo ellos decidirán su destino, pues el camino nunca termina.

TEXTO: Laura Sanchis

DIRECCIÓN: Raúl Navarro.

INTÉRPRETES: Raúl Navarro y Laura Sanchis

Cia Perros Daneses.

Primeras imágenes de UN ENTRE TANTS

 Después de realizar los teasers de Un entre Tants, David Linuesa desde AQABA MEDIA nos ofrece las primeras imágenes del estreno de UET en el Teatre Tívoli de Burjassot el pasado mes de diciembre.

 Así empieza UN ENTRE TANTS, homenatge a V.A. Estellés.

(Próximas funciones: 1,2,3 mayo Sala Russafa València.
15, 16, 17 y 18 mayo. Sala Carme. València)

 

  

Àqaba Media

Desfragmentación del cuerpo y el gesto (escribir) para acabar con la figura inmortal del poeta en bronce, Vicent Andrés Estellés. (Estatua de la escultora Teresa Chafer que  descansa en un banco de la plaza del Ayuntamiento) 

A partir de aqui Estellés vivo se levanta para llevarnos de la muerte a la vida, pasando por las diferentes etapas de la historia, jugando, rememorando, criticando y comprometiéndose a través de un nuevo teatro contemporáneo.

Carmina Estellés, hija del poeta: "Esta obra, a mi padre, le hubiese gustado mucho."

LA MODELO

PERROS Daneses arriba al MICROTEATRE
en Abril amb

LA MODELO

A la revista teatral Ukrania pròximament.

  Dramaturgia i direcció: Laura Sanchis.

Repartiment: Jèssica Martinez.  

LA MODELO 

La modelo intenta crear una sinèrgia entre diversos arts -el plàstic, l'audiovisual i el teatre- Es tracta d'una tragicomèdia bàrbara on una model tracta de controlar les seues emocions  en un concurs de pintura al natural. El projecte recull l'essència del nu i la nuesa des del punt de vista de l'espectador / pintor.

La model que posa nua i a la qual mai acabem de veure davant la seva total nuesa, emmascara amb les diferents posis tots els trets de la seva ànima, però el fred i el temps desvetllaran totes les seves fractures. Diversos pintors als quals vegem en una projecció mostren la seva passió per l'art i dibuixen les posis de la dona, com en les menines de Velázquez, l'espectador serà el receptor del parlament de la intèrpret i la projecció del quadre. A poc a poc, el temps va acabant i amb ell, els dibuixos, qui serà el vencedor, ningú ho sap, per què no funciona la calefacció, on està el catéring? Ningú respon, solament les colomes, aconseguiran tornar-la definitivament boja. El seu joc psicològic i la força del seu cos en decadència serà capaç de fer-nos  més d'un esborrany a l'ànima.

LA MODELO ha estat escollida per ser representada al Microteatre Valencia, el pròxim mes d'abril es sesió de tarda, de dimecres a divendres de 20:00 a 22:30 i dissabtes i diumenges de 19:00 a 21:30 hores amb sis passes diaris de 15 minuts.

La modelo es publicarà a la revista Ukrania anagnórisis teatral en la seua quarta tirada  pròximament.

NAGG I NELL

NAGG I NELL, de Laura Sanchis,
PERROS DANESES 
Noves Dramatúrgies 2014, Culturarts TGV

NAGG I NELL, l' equip.

LAURA SANCHIS, diplomada en Arte Dramático por el Centro Teatral Escalante Y Master en Estudis Teatrals (Institut del Teatre). En 2009 realiza “Helsinore” con Chema Cardeña, PERROS DANESES, “Gossos de Llum” Mejor actriz de reparto. 2013, Faràs Tard, Festival Russafa Escènica. Dirige Mogadur para TGV. 2014, Un entre tants, de J. Sahuquillo. Perros Daneses. Incentivo a Nuevas Dramaturgias, Nagg i Nell. P. Daneses.

  JESSICA MARTINEZ, diplomada en Arte Dramático por el Centro Teatral Escalante, miembro de la cía. PERROS DANESES, entre sus trabajos destacan: Organización del Festival de microteatre Llavoreta Viva (La Llavoreta Espai Creatiu, València, 2013).Como intérprete trabaja en Un mercader de Venecia y Helsinore , de Chema Cardeña, Sala Russafa. Y en la Producción de Un entre tants, J. Sahuquillo Perros Daneses, Ajuntament de Burjassot.

  JAVIER SAHUQUILLO, dramaturgo y director, recibe premios como autor –FISEC (2001), VII Premio de escritura creativa Bancaixa – y I Premio de Textos Teatrales de TGV y Creador.es (2013) por Mogadur, estrenada en en Teatro Rialto y Teatro Arniches. Escribe El origen de las especies 2.0, actualmente en cartel (Crit Companyía Teatral) y dirige obras como La ronda del miedo (Sala Ultramar), La sonata de los desconocidos (Teatre del Sense Trellat) u Hojas de hierba (Cardia Teatre). Su última dirección en la cía. Perros Daneses es Un entre tants, sobre Vicent Andrés Estellés.

          PACO ZARZOSO DIU DE L'OBRA:

Nagg i Nell nace a partir de un juego de magia, un bidón azul de algún producto altamente tóxico: gasolina, ácido sulfúrico, o quién es cortado por una radial y se convierte en dos, en dos bidones, en dos cubos de basura. Nagg i Nell convierte el veneno en sangre, sudor y lágrimas, lágrimas de alegría y espanto, una célula que se trasforma en dos, dos larvas de ser humano que nos recuerdan que nos seguimos reproduciendo, anhelando, viviendo.

 

                  D'ON NAIXEN NAGG I NELL?

NAGG I NELL són dos personatges que van nàixer a mans de Paco Zarzoso al muntatge GOSSOS DE LLUM que va dirigir aquest director per a la nostra companyia PERROS DANESES en 2010, per la que van obtenir diversos premis al Vila de Mislata, entre ells:

PRIMER PREMI MILLOR ESPECTACLE.

MILLOR ACTOR REPARTIMENT. Miquel Mars
MILLOR ACTRIU REPARTIMENT. Laura Sanchis

MILLOR DIRECCIÓ. Paco Zarzoso.

NAGG I NELL eren concretament els pares d'Ham, els personatges de Fi de Partida, l'obra de Beckett en la que es va inspirar Gossos de Llum. Aquests personatges vivien dins de dos poals de fem, menjaven, discutien i contaven acudits fins que morien. Paco Zarzoso deia de l'obra: “nos gustaba la ardiente ilógica de este particular final de partida que nos ha permitido jugar a médicos en los precipicios del dolor y la risa, del placer y de la agonía, jugando en definitiva a acercar la mano y el corazón al fuego, para apartarla en el último momento”. 

A partir d'aquest moment, va ser tal l'admiració de la companyia per l'autor irlandés i el teatre de l'absurd, que prompte començàrem a investigar sobre una possible adaptació d'aquests personatges als nostres interessos. I quins són aquests interessos? En la nostra dramatúrgia, optem i defensem el teatre contemporani. Això significa que la nostra contemporaneïtat implica el moment en el qual les persones agafem els grans temes que ens interessen, siga un homenatge, la vellesa, l'estètica, la mort, la vida, la fe, la sensualitat, els grans mites, i els fem actuals, actualitzant també les nostres mires respecte a la situació interrogativa del passat, amb les possibilitats de sentit, d'experiència, i significació que ens impliquen i ens col·loquen davant nous horitzons: qualsevol cosa que es representa, per llunyana que puga paréixer, guanya en la seua representació una presència plena i és per davant de tot, un nou llenguatge per explorar. Per tant, la nostra manera d'afrontar els processos creatius no tindrà un matís contemporani per a la consciència, sinó un treball per a aquesta i un rendiment exigit.

NAGG I NELL són dos personatges absurds que naixen i moren i tornen a morir, i mai naixen i moren, per què la vida és absurda. Com diu Max Estrella en Luces de Bohemia, “viuen absurdament amb el seu ritme vital, tiren l'un de l'altre amb tal violència que el bot acaba en els braços de l'altre”. I que és la vida si no una mort que comença. NAGG I NELL no s'expressen amb grans paraules, sinó amb el quotidià, mengen, caguen, dormen i fan l'amor. Aquests personatges han sigut apartats al reducte de la cultura morta d'un abocador, dins d'uns poals de fem passen les hores mortes amb la ferralla que troben a terra i els residus que deixen enderrocs i brutícia, entren en profundes contradiccions, generen un gran foc teatral, una gran porquera il·lògica, passen del dolor a la rialla, del plaer a l'angoixa, arrimen la mà al foc del cor i es cremen amb les plomes de la tendresa. Objectes, frases, voluntats i queixes passen d'un personatge a l'altre. La realitat i la consciència viuen separades. Abocats al món desnonat de l' abocador, hereus d'un temps passat que sempre fou millor, Nagg i Nell no poden caminar (o això creu el personatge femení,) mentrestant tots dos esperen un Pensador que els torne la seua identitat. La mancança d'un centre farà que una volta ocupat l'espai, tant físic com mental, el seu món siga, paradoxalment encara més reductible.

                                                      HERÈNCIA

NAGG I NELL pretén parlar de moltes coses, del teatre de Beckett en primera instància, de la figura de l'autor, de la relació entre director-actor, etc. però sobretot pretén recuperar els personatges d'aquest grandíssim autor per possar-los en primeríssima fila, utilitzant el seu llenguatge, fent reeixir la capacitat de vertigen quotidiana que ens pot fer sentir la nostra llengua. Tot i l'herència beckettiana, són explícits els nostres orígens culturals, la nostra posició inquieta davant els grans temes, la mort, l'amor, l'esperança en la nostra contemporaneïtat, però els nostres personatges, no treballen des del saber, ni tan sols, el saber dels sentits, i els afectes, el saber de l'experiència, del pas del temps, o la gran polifonia, els nostres personatges són innocents, fins i tot, són impotents. Eixe és el Beckett que volem ressuscitar. Amb una dramatúrgia jove, contemporània, i en valencià, amb la qual ens podem identificar amb eixe mirar de reüll amb el més absurd. Un escenari, buit arran de terra, fosc, auster, un triple anti-heroi, on l'estil i la psicologia siguen devorats per qualsevol vacil·lació, la vitalitat d'uns personatges que poden estirar-se fins a l'infinit, un caos ceremoniat, esperpèntic, la burla d'un mateix, l'entrada al paradís.

Incentiu a Noves Dramatúrgies 2014

Josep Lluís Sirera y su no-crítica de UN ENTRE TANTS

"Com tants d’altres persones de la meua generació (val a dir: la generació que patírem els darrers anys del franquisme en plena joventut), el meu primer contacte amb la poesia de Vicent Andrés Estellés va ser a través del seu Llibre de meravelles, la primera edició del qual –recordem-ho– data del 1971. Un petit llibre publicat per la benemèrita editorial Estel i que ens descobria un poeta que ens parlava als joves d’aleshores de coses tam importants com el compromís cívic i posava mots a la tremenda opressió (a nivell social, polític i personal) patida durant la llarga nit del franquisme. Després, òbviament, vaig continuar llegint el poeta de Burjassot i descobrint una poesia fascinant, molt més enllà d’eixos tòpics sobre el seu realisme o el seu erotisme amb què sovint s’han entretingut alguns crítics de la seua obra. Vaig continuar llegint-lo, ja dic, i fruint de la força poètica i de la vitalitat dramàtica no sols del seu teatre (quan el muntaran els teatres públics valencians?) sinó també, per exemple, de les seues èglogues… Tanmateix, ho reconec, sempre em quedarà el pòsit dels records i les sensacions que em va despertar aquella lectura primerenca.

Han passat els anys, i Vicent Andrés Estellés ja és un clàssic estudiat pels nostres escolars mentre que per a alguns sectors de la nostra dreta ultramuntana (quin pleonasme, senyor) continua sent un roig (i un catalanista) perillós malgrat que du ja vint anys mort i soterrat… Si això darrer, en realitat, no fa més que afegir-hi una mica de pebre a la seua figura, el primer aspecte (el temps transcorregut des de la seua mort) té el perill de situar-lo en un passat més o menys remot, o en el boirós terreny de la intemporalitat on es mouen –per als joves– pràcticament tots els clàssics. I no, Andrés Estellés, d’intemporal en té molt poc; no res per a ser exactes.

Per això mateix, no pot estranyar-nos que l’espectacle s’inicie amb una resurrecció del nostre poeta. En efecte, un text, senzill i efectiu (ben encarnat per Pau Gregori) ens presenta com Estellés va retrocedint en el temps, des de la commemoració actual del vinté aniversari de la seua mort fins al seu present, el de la seua mort, i més enllà perquè en aquest viatge cap a les seues arrels, que són també en gran part les arrels del nostre present com a poble (o, si això sona massa pretenciós, com a comunitat cultural), els seus records remunten no sols els difícil anys de la Transició, quan va haver de triar entre la seua coherència personal i intel·lectual i la seguretat del seu treball a Las Provincias, sinó a la més dura postguerra i, fins i tot, a la guerra mateixa, car no oblidem que Vicent Andrés havia nascut el 1924 i tenia, com sol dirs-se, ús de raó quan el franquisme va imposar la seua barbàrie entre nosaltres.

Comptat i debatut: que dramaturgs i director tenen ben clar quin és l’Estellés que els interessa en especial; si fa no fa el que vam descobrir milers de valencians arran del Llibre de meravelles… I dic això perquè una de les primeres coses que captiva de la present proposta és la seua claretat didàctica (potser en això tinga alguna cosa a veure la formació com a historiador de Javier Sahuquillo; no conec la de Gonzalo Azcona, ho sent). Claretat que es transformarà en un seguit d’imatges potents que carreguen de força teatral uns poemes ja per se ben farcits de força dramàtica.

Això de les imatges, per cert, no és cap sorpresa perquè un dels mèrits del director és la seua capacitat per a fer teatre amb poesia, com vam poder veure recentment a Russafa escènica, on presentà una dramatúrgia a partir de poemes de Hojas de hierba de Walt Whitman. En el cas que m’ocupa, però, té el mèrit afegit de no limitar-se a les evidents referències plàstiques que es contenen en la pràctica totalitat de la poesia d’Estellés, ben concreta i material per altra banda, així com també el de fugir de les lectures consagrades per intèrprets de la vàlua d’Ovidi Montllor. Pense, com és obvi, en la interpretació que fa el cantautor alcoià d’Els amants, poema que forma part del tantes voltes esmentat Llibre de meravelles. Ara, en efecte, aquest poema se’ns ofereix des d’una òptica, si se’m permet, molt més objectivada: els seus protagonistes, llavors, no són pas uns amants intemporals sinó que veiem en l’espectacle com es troben captius del fosc context de tristesa, amargor i repressió… exactament com els percebem quan llegim el poema en el context del propi llibre, com –per altra banda– pense que s’han de llegir la gran majoria dels poemaris: com una unitat i no com una antologia de peces soltes. El resultat, ja ho avance, és al meu parer ací plenament satisfactori.

Arribats en aquest punt, podríem adduir com a exemples tot un seguit de posades en escena vibrants i brillants de diversos poemes d’Estelles que conformen l’espectacle; i és que els temes dominants en aquesta proposta: mort i postguerra, (temes inseparables sense dubte) se’n presten. Poemes, per a entendre’ns, com Em posareu entre les mans la creu, del llibre El gran foc dels garbons, el darrer vers del qual (“Poseu-me les ulleres”) va ser el títol, fa quatre anys, d’un altre gran espectacle estellesià… O poemes com Jo tinc una mort petita, cançó de bressol que podeu trobar a Recomane tenebres, i que és per a mi una de les millors expressions poètiques de la presència constant de la nostra pròpia mort al bell mig de la nostra vida. Un poema que, n’estic segur, li hagués agradat a Tadeusz Kantor d’haver-lo conegut.

Exemples reeixits, ja dic, de com es poden convertir en imatges plenes de força els poemes… però que queden en segon terme davant l’impressionant posada en escena del poema La mort invicta (de nou, el Llibre de meravelles), on el vers inicial “trontollaven els trens, els miserables trens” dóna peu a una proposta plàstica d’extraordinària força emotiva, on les cadires de fusta plegables, que són la base de l’escenografia i alhora són l’atrezzo, convenientment manipulades pels intèrprets converteixen en ritme sonor la fúnebre aliteració present al vers. Un moment emocionant que ens remet a una estampa quotiadana durant la Guerra Civil: els trens plens de ferits i morts que tornaven del front; una estampa de dolor i de solidaritat (molt més enllà de la compassió); un episodi més d’una guerra viscuda ben directament a Burjassot, com ha estat estudiat per Luis Mauel Expósito al seu llibre La conexión Burjassot. Ayuda Suiza durante la Guerra Civil, 1937-1939.

No són les úniques imatges impactants, ja ho sé. Perquè segons avancen els minuts, la Guerra Civil es farà cada volta més present. Sembla, doncs, que la intenció dels dramaturgs siga la de posar al descobert les arrels autèntiques i fondes del dolor i la tristesa que traspuen els versos de Vicent Andrés Estellés quan ens parlen dels quaranta anys d’ominosa dictadura franquista. Serà hora llavors, i potser per això mateix, de traure a la llum l’entusiasme i la il·lusió que va aixecar la República, deessa mare de la nostra democràcia i per això mateix tan venerada pels demòcrates com menyspreada pels autoritaris d’ara i adés (santa per als primers, prostituta per als segons). És impossible no pensar-hi en els mots amerats de dolor i ràbia que Andrés Estellés va dedicar a l’assassinat del doctor Peset (Ofici permanent a la memòria de Joan B. Pesset) alhora que veiem en la proposta de Perros daneses com cauen afusellats els defensors de la República, molt possiblement davant el paredó del cementiri de Paterna. 

I una altra imatge de la proposta que queda en el record: els sacs esventrats que vessen el seu contingut sobre els intèprets, pluja de calç o de farina, fosses comunes en les cunetes o molt més humils sacs de farina (no sé si d’estraperlo) com els que Vicent Andrés Estellés veia al forn familiar durant els seus anys d’infantesa… Tant se’n dóna: la imatge dels actors recoberts de blanc confereix a la darrera escena un cert to espectral. En qualsevol cas, una bona cloenda de l’espectacle, carregada de força.

Muntatge d’imatges potents, sens dubte, i amb una sobrietat escenogràfica patent que es basa en un joc acurat de cadires plegables que articulen diferents espais i que com a principal mèrit tenen el de permetre la circulació dels intèrprets per un espai escènic (el del Centre Cultural Tívoli) que a causa de les seues dimensions no permet massa intimismes. No manquen moments humorístics (no gaires, la veritat) com la peculiar hissada d’una senyera en el moment en què s’escenifica la figura i el paper del nostre poeta durant els convulsos anys de la Transició. Moments en què, al so de la Moxeiranga s’alcen castells més aviats modests, tant pel nombre d’actors com per les limitacions i el pragmatisme d’una realitat que acabaria per imposar-se als somnis utòpics que durant aquells temps van nodrir les esperances de milers de valencianes i valencians. I ja que parlem de música, per cert, no podem oblidar tampoc que encara que l’obra és molt primmirada a l’hora d’introduir petits recolzaments musicals, recorre a ells de temps en temps. L’extrema sobrietat d’aquest aspecte del muntatge em sembla, per altra banda, un més dels seus encerts ja que contribueix a allunyar-lo d’altres muntatges sobre el nostre poeta amb una forta abse musical.

Intèrprets o actors… L’obra evita amb tota cura que els espectadors els identifiquem amb personatges definits. Ja m’he referit a un Estellés que, tot just al començament de l’espectacle, se’ns adreça en primera persona. Serà un moment excepcional, tanmateix, perquè des d’aquest moment ençà el poeta ens parlarà a través dels seus poemes, encarnats en l’ajustat i precís treball dels tres actors i les dos actrius, tant a nivell vocal com, molt en especial, físic.

Molt més que un homenatge, sens dubte. En qualsevol cas, una proposta que demana poc menys que a crits poder ser representada més voltes. En espais més recollits, per exemple, podria generar unes lectures més intimistes i encara més emotives que les que es generen en grans espais com el Tívoli de Burjassot. No sé, la veritat, si això serà possible o haurem assistit a una representació única. Confie que no siga això darrer perquè seria una llàstima que tots els esforços esmerçats per la companyia es puguen perdre… Ni el muntatge, ni els bon treballs dels intèrprets, ni l’Ajuntament de Burjassot ni molt menys el poeta, s’ho mereixen"

(http://www.episkenion.com/no-somos-cr%C3%ADtic-s/un-entre-tants/)